Vilanova de Rugat (1273-1392); Francavila de Rugat (1392-1525); Poblafranca de Rugat (1525-1707); Poblafranca de Rugat (1707-1811); Pobla de Rugat (1811-1916) i la Pobla del Duc. Estes són, de manera resumida i moltes vegades simultànies, les distintes denominacions que ha tingut esta població al llarg de la seua història. Totes indiquen el seu origen cristià, els seus llaços històrics amb els pobles vallbaidins dependents de l'antic castell de Rugat i del Ducat gandiense dels Borja. El passat romà apareix en les partides de Marxillent i Sarrient en les que probablement es van assentar dos vaig vore. Fins a la irrupció de les hosts catalano-aragoneses l'actual terme de
la Pobla del Duc es caracteritzava per la presència de xicotetes
alqueries i rafals islàmics, nuclis de població llauradora
(entre 5 i 40 cases) instal·lats entorn de cursos d'aigua o
fonts cabaloses. La toponímia contemporània recorda el nom dels clans que les habitaven: Cartaina, Rafalgànim, Beniolit, XARA. Els grans propietaris agrícoles van edificar amb posterioritat les seues heretats en els mateixos llocs. Un d'estos clans, el barbaresc dels Biara, va habitar en el Rahal de Benibiara, emplaçat en la font islàmica de La Poaça pròxima al nucli urbà.
Terme de La Pobla l'any 1200 La
conquista cristiana. En una conjuntura d'expansió dels regnes feudals cristians Jaume I, rei
d'Aragó i comte de Barcelona, va iniciar en 1229 la conquista del
territori valencià. En 1238 era coronat rei de València i entre
1239-1245 s'annexava el regne de Dénia (Comarques Centrals, la Vall de
Cofrents, la Canal de Navarrés, part d'Alacant). La seua estratègia es
va fixar en el domini dels punts estratègics fortificats Assegurant-se d'esta manera els seus territoris
dependents. Així van caure gradualment en mans cristianes l'esbossa defensiva de
Palma (Safor), Rugat, PenyaCadiella i Carbonera que recorrien el
Benicadell, el castell del Xiu (Llutxent, 1239) i el de Xàtiva (1244)
data que marca la conquista efectiva de la Vall d’Albaida. Les primeres decisions es van centrar a consolidar l'ocupació
d'unes terra majoritàriament poblades per musulmans amb enclavaments
estratègics habitats per repobladors cristians. Així naixien les vaig
vore d'Albaida, Llutxent i Ontinyent (1244-1248). Una segona fase afavoria la presència cristiana en rutes
comercials com els casos de Montaverner (1271) i la Vilanova de Rugat
(1273 o 1275). Jaume I va delegar en el cavaller aragonés Joan de Montsó les
tasques de defensa de les fortaleses del Benicadell així com les
funcions de batle reial en els termes de Rugat (actualment Montitxelvo,
Terrateig, Aielo de Rugat, Rugat, Castelló de Rugat i la Pobla) i de
Carbonera (Salem, Ràfol de Salem, Beniatjar, Otos, Bèlgida i Carrícola).
Joan de Montsó es va encarregar de repartir terres “pròpies,
franques i lliures” als primers colons cristians que van habitar la
Vilanova de Rugat. Els tractats amb Castella (Cazorla i Almirra) van fixar els límits
de l'expansió catalano-aragonesa en el sud d'Alacant. Completada
l'annexió de l'espai fixat en estos pactes, Jaume I va englobar l'espai
arrabassat als musulmans des de 1229
en un regne autònom dins de la Corona d'Aragó. Un regne amb
institucions i dret propi (els Furs), amb unes corts davant de les quals
va jurar el 7 d'abril de 1261mantindre Furs i costums. Era el naixement
del Regne de València. Una difícil supervivència:
1276-1499. A pesar de les favorables condicions atorgades als repobladors cristians
la vida de la Vilanova de Rugat no va ser fàcil les primeres dècades
de la seua existència. En 1276 la segona rebel·lió dels musulmans de
les Muntanyes d'Albaida va obligar als seus habitants a fugir. La jovençà
vila quedaria despoblada més d'una dècada. El 29 de gener de 1288 Alfonso el Liberal va concedir al noble català
Bernat de Bellvís la baixa jurisdicció sobre aproximadament un terç
de la Vall d’Albaida. Açò suposava per als poblatans, plens
propietaris de les seues terres, l'obligació de pagar rendes feudals
als seus nous senyors. El senyoriu dels Bellvís es va allargar fins a 1421. El renaixement
econòmic i l'increment de la població es va truncar amb la successió
de conflictes bèl·lics. Primer la Guerra de la Unió entre valencians
(1347-1349), després les que van enfrontar a les Corones de Castella i
Aragó (1350-1430). Les dificultats financeres degudes als copiosos préstecs
a què havien de fer front els Bellvís, generals a la resta de la
noblesa valenciana de l'època, es van agreujar per la seua participació
directa en estes lluites pel que va augmentar la pressió fiscal sobre
els seus dominis. Terme de La Pobla l'any 1400
El seu ingent deute va conduir que el Governador expropiara el senyoriu
que va passar a dependre de la Ciutat de València qui va rebatejar la
Vilanova com Francavila de Rugat, un nom propagandístic per a atraure
repobladors que augmentaren les rendes que es podien obtindre de les
seues terres i del comerç de llana (1392). A pesar d'esta intervenció,
la situació de crisi del Regne de València va provocar un nou
despoblament entre 1416 i 1421. En 1421 Alfons el Magnànim va requisar la
Francavila, va
impulsar el seu repoblament (1422-1426) després del qual va traspassar
la jurisdicció a la casa nobiliària Aguiló-Romeu senyors de la
Baronia de Castelló de Rugat. En 1498 Francisco Aguiló-Romeu i el
comte d'Albaida Jaume del Milà (nebot del Papa Borja) es van declarar
la guerra per la discutida possessió de la partida
de Micena. L'assumpte es va saldar amb una copiosa multa que va
acabar per arruïnar la malparada economia dels Aguiló-Romeu, que com
altres nobles valencians, devien grans sumes a Cessar Borja, arquebisbe
de valència i cardenal de la Cúria Vaticana. El
26 d'abril de 1499, la duquessa Maria Enríquez, tutora de Juan de
Borja, Duc de Gandia, comprava la jurisdicció completa de la Baronia
(Castelló de Rugat, la Pobla, Aielo) per 600.000 sous. La Francavila
entrava a formar part del Ducat de Gandia, un dels estats feudals que més
rendes generava als seus senyors. No l'abandonaria fins al segle XIX.
|
Les Germanies
(1519-1522) Inclosa en altres
moviments semblants a Europa (entre altres els comuners castellans) es
tracta d'una revolta summament complexa.
Crisi comercial, financera i artesanal, temor a una invasió de
pirates ajudats per la majoritària població morisca, moviments mil·lenaristes
que propagaven la desobediència política i fiscal enfront dels
senyors. Totes estes causes conduïxen a l'heterogeneïtat en l'extracció
social dels agermana: artesans i llauradors però també xicoteta
noblesa o inclòs en les vaig vore més grans un sector de l'oligarquia
ciutadana. La Francavila de Rugat
era llavors una vila agrícola pròspera que es va sumar a la revolta
fastiguejada de les ingerències dels administradors borgians castellans
en la seua autonomia municipal. El Consell General de la Francavila va
jurar la Germania i almenys 74 dels seus pobladors es van unir a ella
encapçalaments pels majors propietaris agrícoles.
Al juliol de 1521 amb
participació i col·laboració dels poblatans un exèrcit agermanat va
acampar en la partida de Cartaina, molt cera de la Francavila. Allí es
va trobar amb les tropes nobiliàries del virrei de València Hurtado de
Mendoza. Després d'algunes escaramusses, els agermanats van derrotar
als nobiliaris a Gandia. La rendició de l'agermanada Xàtiva (1522) va
marcar el fi de la revolta en la Vall d’Albaida.
Terme de La Pobla l'any 1520
L'ascens demogràfic de
la Poblafranca entre 1543 i 1609 va ser notable. Van arribar nous
pobladors a una vila dominada per un xicotet grup de grans propietaris
agrícoles que impedien el seu accés a la terra. Les tensions socials
que s'acostaven per la
falta d'espectatives van prendre un rumb distint en l'albor de la tardor
de 1609. El 22 de setembre de
1609 el rei Felip III ordenava que tots els moriscos de l'antic Regne de
València tenien tres dies per a abandonar les seues residències
habituals i eixir del Regne. La mesura reial va trobar a València en el
virrei i arquebisbe Juan de Ribera un ferma defensor. Una gran part dels
moriscos de la Vall d’Albaida van embarcar en Dènia amb destí
principalment a Tunísia. L'orde reial va suposar
la pèrdua de quasi un terç de la població de la Corona d'Aragó (de
200 a 250 mil) i entre un
22 i un 30% del Regne de València (117.464 almenys). El duc de Gandia
va organitzar la repoblació cristiana de les zones morisques de la Vall
d’Albaida. Per a la superpoblada
Poblafranca la decisió reial va suposar una vàlvula de fuga per als
seus habitants més modestos que van colonitzar les cases i terres de
les poblacions de la comarca més afectades per l'expulsió. Així, en
1646 la vila havia passat de més de 1.000 habitants a
penes uns 600. Cognoms pobla'ns van aparéixer en els pobles més
pròxims (Olivares, Bataller, Gomar). La mesura reial va
sumir al Regne de València en una intensa crisi demogràfica, econòmica
i social que es va agreujar amb l'aparició d'epidèmies. En una
d'estes, el “garrotet” de 1624, va propiciar l'elecció de Sant Blai
com a patró del poble. Estes
coordenades de decadència es van generalitzar en tot el Mediterrani
reflectides en el notable augment del bandolerisme i dels conflictes
armats entre llinatges oligàrquics denominats bàndols o bandositats
com els que van recórrer carrers i camps de la Poblafranca durant este
segle. |
(1923-1930) Des de la pèrdua de les colònies d'Ultramar (1898) l'encotillat sistema de la Restauració no podia contindre els efectes de la lenta industrialització (1875-1900) ni de la difusió gradual (sempre semi-clandestina) d'ideologies alternatives com el republicanisme, el socialisme o l'anarquisme. Ja en 1909 la contestació popular a la Guerra del Marroc havia ocasionat la Setmana Tràgica de Barcelona i una vaga general a Alcoi que va acabar amb la seua ocupació militar. L'Exèrcit Espanyol del Marroc es nodria de jornalers i obrers, els que no podien pagar l'exacció en metàl·lic que els salvava del servici militar. En 1911 el malestar va rebrotar per la propaganda anarquista culminant amb els Successos de Cullera en què la ciutat va ser ocupada pels jornalers després d'assassinar a un jutge i un algutzir. En 1917 novament es declarava una vaga general revolucionària. Privats els dos partits del torn, el liberal i el moderat, de la unitat del segle XIX, les crisis polítiques se succeïen. L'agitació contra la Guerra del Marroc i la guerra a Barcelona entre pistolers anarquistes i patronals va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Cosí de Rivera (13 de setembre de 1923) acceptat per Alfons XIII. Teòricament Cosí de Rivera era una solució transitòria per a acabar amb els problemes del país com el caciquisme, les vagues o El Marroc. Admirador de Mussolini, el dictador va crear un partit únic, la Unió Patriòtica, que havia de nodrir-se de persones alienes als pactes de la “vella política” caciquil. La seua política laboral va consistir a implantar una legislació que establira el consens entre la patronal i la Unió General de Treballadors (UGT) per a negociar convenis col·lectius. Respecte a les
nacionalitats va ser clarament centralista. L'innocu valencianisme polític
va ser perseguit. Les seues pretensions de regeneració social van quedar
reduïdes al no-res. En la Pobla l'alcaldia
la va ostentar un propietari carlí, Ladislao Soriano. En el seu mandat es
va aconseguir l’abastament d'aigües potables al mateix temps que un
cert acostament a la Societat Obrera. La Dictablanda (1930-abril de 1931) Els problemes econòmics i el lliscament cap a actituds fortament dictatorials, molt contestades pels estudiants, van provocar la dimissió de Cosí de Rivera (30 de gener de 1930). Ara es tractava de
tornar a les coordenades anteriors a 1929 amb la convocatòria d'eleccions
municipals i parlamentàries. El primer successor, el
general Dámaso Berenguer, fracassa en el seu propòsit. Va haver de fer
front a una mobilització obrera i republicana en demanda de democràcia.
Així la vaga general de desembre de 1930 va tindre un gran seguiment en
tot el País Valencià. En Jaca, la sublevació d'un destacament militar va acabar amb l'afusellament dels capitans republicans Galán i García Hernández. El segon successor,
l'almirall Aznar, va convocar eleccions municipals per al dia 12 d'abril
de 1931. Per a estos comicis es va forjar una aliança entre republicans
de tota classe i socialistes. A València entre el Partit d'Unió Republicà
Autonomista (PURA) hereu del reformisme polític i anticlericalisme dels
seus fundador Vicente Blasco Ibáñez; el Partit Socialista i altres
partits republicans. Els monàrquics confiaven en la victòria amb l'ajuda
del caciquisme, les coaccions sobre els votants i l'article 29 de la Llei
Electoral que contemplava l'elecció automàtica d'una candidatura si no
tenia oposició. El 12 d'abril en gran part de les capitals de província la victòria va ser republicana. En el País Valencià el triomf va ser republicà en les tres capitals de província, ciutats mitjanes i molts pobles. També en la Vall d’Albaida. Alfons XIII abandonava Espanya. El 14 d'abril naixia la II República Espanyola. La densa mobilització havia ocasionat que el caciquil article 29 servira perquè en la Pobla del Duc, Quatretonda i Llutxent les aliances republicà-socialistes no necessitaren ni tan sols eleccions. El poeta valencianista Lluís Guarner hissava la bandera tricolor en el balcó de l'Ajuntament de la Pobla. El propietari agrícola republicà Honorio Jornet, amb el vot de la resta de candidatura (tots socialistes), era elegit el primer alcalde democràtic. La República arribava amb grans manifestacions d'alegria per tot el país. |