Vilanova de Rugat (1273-1392); Francavila de Rugat (1392-1525); Poblafranca de Rugat (1525-1707); Poblafranca de Rugat (1707-1811); Pobla de Rugat (1811-1916) i la Pobla del Duc. Estes són, de manera resumida i moltes vegades simultànies, les distintes denominacions que ha tingut esta població al llarg de la seua història. Totes indiquen el seu origen cristià, els seus llaços històrics amb els pobles vallbaidins dependents de l'antic castell de Rugat i del Ducat gandiense dels Borja.
El passat romà apareix en les partides de Marxillent i Sarrient en les que probablement es van assentar dos vaig vore.
Fins a la irrupció de les hosts catalano-aragoneses l'actual terme de
la Pobla del Duc es caracteritzava per la presència de xicotetes
alqueries i rafals islàmics, nuclis de població llauradora
(entre 5 i 40 cases) instal·lats entorn de cursos d'aigua o
fonts cabaloses.
La toponímia contemporània recorda el nom dels clans que les habitaven: Cartaina, Rafalgànim, Beniolit, XARA. Els grans propietaris agrícoles van edificar amb posterioritat les seues heretats en els mateixos llocs. Un d'estos clans, el barbaresc dels Biara, va habitar en el Rahal de Benibiara, emplaçat en la font islàmica de La Poaça pròxima al nucli urbà.
Terme de La Pobla l'any 1200
La
conquista cristiana.
En una conjuntura d'expansió dels regnes feudals cristians Jaume I, rei
d'Aragó i comte de Barcelona, va iniciar en 1229 la conquista del
territori valencià. En 1238 era coronat rei de València i entre
1239-1245 s'annexava el regne de Dénia (Comarques Centrals, la Vall de
Cofrents, la Canal de Navarrés, part d'Alacant). La seua estratègia es
va fixar en el domini dels punts estratègics fortificats
Assegurant-se d'esta manera els seus territoris
dependents.
Així van caure gradualment en mans cristianes l'esbossa defensiva de
Palma (Safor), Rugat, PenyaCadiella i Carbonera que recorrien el
Benicadell, el castell del Xiu (Llutxent, 1239) i el de Xàtiva (1244)
data que marca la conquista efectiva de la Vall d’Albaida.
Les primeres decisions es van centrar a consolidar l'ocupació
d'unes terra majoritàriament poblades per musulmans amb enclavaments
estratègics habitats per repobladors cristians. Així naixien les vaig
vore d'Albaida, Llutxent i Ontinyent (1244-1248).
Una segona fase afavoria la presència cristiana en rutes
comercials com els casos de Montaverner (1271) i la Vilanova de Rugat
(1273 o 1275).
Jaume I va delegar en el cavaller aragonés Joan de Montsó les
tasques de defensa de les fortaleses del Benicadell així com les
funcions de batle reial en els termes de Rugat (actualment Montitxelvo,
Terrateig, Aielo de Rugat, Rugat, Castelló de Rugat i la Pobla) i de
Carbonera (Salem, Ràfol de Salem, Beniatjar, Otos, Bèlgida i Carrícola).
Joan de Montsó es va encarregar de repartir terres “pròpies,
franques i lliures” als primers colons cristians que van habitar la
Vilanova de Rugat.
Els tractats amb Castella (Cazorla i Almirra) van fixar els límits
de l'expansió catalano-aragonesa en el sud d'Alacant. Completada
l'annexió de l'espai fixat en estos pactes, Jaume I va englobar l'espai
arrabassat als musulmans des de 1229
en un regne autònom dins de la Corona d'Aragó. Un regne amb
institucions i dret propi (els Furs), amb unes corts davant de les quals
va jurar el 7 d'abril de 1261mantindre Furs i costums. Era el naixement
del Regne de València.
Una difícil supervivència:
1276-1499.
A pesar de les favorables condicions atorgades als repobladors cristians
la vida de la Vilanova de Rugat no va ser fàcil les primeres dècades
de la seua existència. En 1276 la segona rebel·lió dels musulmans de
les Muntanyes d'Albaida va obligar als seus habitants a fugir. La jovençà
vila quedaria despoblada més d'una dècada.
El 29 de gener de 1288 Alfonso el Liberal va concedir al noble català
Bernat de Bellvís la baixa jurisdicció sobre aproximadament un terç
de la Vall d’Albaida. Açò suposava per als poblatans, plens
propietaris de les seues terres, l'obligació de pagar rendes feudals
als seus nous senyors.
El senyoriu dels Bellvís es va allargar fins a 1421. El renaixement
econòmic i l'increment de la població es va truncar amb la successió
de conflictes bèl·lics. Primer la Guerra de la Unió entre valencians
(1347-1349), després les que van enfrontar a les Corones de Castella i
Aragó (1350-1430). Les dificultats financeres degudes als copiosos préstecs
a què havien de fer front els Bellvís, generals a la resta de la
noblesa valenciana de l'època, es van agreujar per la seua participació
directa en estes lluites pel que va augmentar la pressió fiscal sobre
els seus dominis.
Terme de La Pobla l'any 1400
El seu ingent deute va conduir que el Governador expropiara el senyoriu
que va passar a dependre de la Ciutat de València qui va rebatejar la
Vilanova com Francavila de Rugat, un nom propagandístic per a atraure
repobladors que augmentaren les rendes que es podien obtindre de les
seues terres i del comerç de llana (1392). A pesar d'esta intervenció,
la situació de crisi del Regne de València va provocar un nou
despoblament entre 1416 i 1421.
En 1421 Alfons el Magnànim va requisar la
Francavila, va
impulsar el seu repoblament (1422-1426) després del qual va traspassar
la jurisdicció a la casa nobiliària Aguiló-Romeu senyors de la
Baronia de Castelló de Rugat. En 1498 Francisco Aguiló-Romeu i el
comte d'Albaida Jaume del Milà (nebot del Papa Borja) es van declarar
la guerra per la discutida possessió de la partida
de Micena. L'assumpte es va saldar amb una copiosa multa que va
acabar per arruïnar la malparada economia dels Aguiló-Romeu, que com
altres nobles valencians, devien grans sumes a Cessar Borja, arquebisbe
de valència i cardenal de la Cúria Vaticana.
El
26 d'abril de 1499, la duquessa Maria Enríquez, tutora de Juan de
Borja, Duc de Gandia, comprava la jurisdicció completa de la Baronia
(Castelló de Rugat, la Pobla, Aielo) per 600.000 sous. La Francavila
entrava a formar part del Ducat de Gandia, un dels estats feudals que més
rendes generava als seus senyors. No l'abandonaria fins al segle XIX.
